Va pel carrer sense saludar. No és miop, no s’ha enlluernat. Mira cap endavant o parla per telèfon i camina a pas lleuger. Alguns dies està contenta i se li nota perquè somriu. La majoria de dies arruga les celles, murmura i es treu els blens llargs i rossos de davant la cara que li fan nosa. Tot això no li passaria si es dediqués una mica a pentinar-se, a agafar-se aquest serrell llarg que duu amb una pinça i a fer bona cara. Així que ella segueix en el seu camí cap al despatx amb un bolso pesat i una mà a la butxaca de l’abric per custodiar el mòbil que sempre es deixa sobre la taula del restaurant, sota una pila de papers, a sobre la cisterna del vàter. Arriba al despatx així, sense haver-se relacionat amb persona. No se n’ha adonat que hi ha gent que la coneix i que per educació diu hola o adéu. Quan li retreuen que pel carrer mai no respon ella diu que està de trànsit per la vida i que no té temps. Arriba al despatx, perd les claus on no perd el mòbil perquè les abandona en primer lloc i activa la modalitat de relació amb persones que aprecia.

No li agraden les converses llargues que donen voltes i voltes i acaben per on han començat. Va al gra, talla en sec i se’n va a fumar un cigarret a fora si el pot robar d’algú. Si la conversa evoluciona, si agafa una drecera o la història l’apassiona pot ser que s’hi estigui una estona més, que rigui amb ganes o s’emocioni. Qui la coneix sap que ha d’interpretar un paper de Sherezade per tenir-la al costat. No li han diagnosticat dèficit d’atenció, però podria tenir dèficit de bones maneres. Parla poc o parla molt, no se sap quedar al mig.

Té amigues antipàtiques que són senyores, també. No gaires, unes quantes a qui confia per whatsapp les seves inquietuds diàries però que no parlen per telèfon si no és molt imprescindible. S’expliquen l’esdevenir de les coses en llocs públics, normalment restaurants o cocteleries. Paguen al comptat, no deixen propina però tampoc repassen el compte. Sovint han de desfer les passes que les portaven al cotxe perquè volen saber el nom del cambrer simpàtic que les ha atès per oblidar-lo passada la cantonada.

No torna les trucades.

Com la del cambrer, oblida les cares de la gent que li han presentat. Encara que hi hagi entaulat conversa sobre el darrer article de Jara y Sedal. Li sol agradar parlar d’articles de revistes minoritàries que no llegeix gairebé mai, però que de tant en tant ho fa per vici i per dur la contrària. Malgrat que té molta memòria, aquella persona amb qui va parlar de les tendències suïcides de la perdiu roja no li sap ni el gènere. Quan té un compromís social sol portar acompanyants que li fan d’agenda i d’escut. Li fan saber els noms, la filiació, les relacions dels assistents. Li fan de pantalla i van explicant a les seves víctimes “no, no sempre és així” i “sí, té mal caràcter, però és un encant quan la coneixes”.

Quan fa l’amor és tan dolça i delicada que sembla que no sigui ella. Com que és antipàtica, la companyia creu que potser es tractarà un afer ràpid, intens. Doncs no, és persistent, imaginativa i ho allarga amb gràcia. S’hi dedica a fer bé les coses que li agraden, sap que moltes vegades li confonen aquesta naturalesa incòmoda amb la falta de delicadesa o passió. Estima molt i ho demostra. Potser és aquesta l’escletxa on s’escola tota l’energia que no aprofita per enrecordar-se dels aniversaris i dir bon dia.