Sota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.

Es calça les botes vermelles de taló alt. Comença a caminar i sap que aquest moment inicia la cadència dels malucs ben ajustats sota els texans. No fa fred i tanmateix els mugrons se li ericen contra el cotó de la camisa dels botons de puny. Recorda com s’ha descomptat cordant els botons i hi ha hagut de tornar-hi de baix a dalt. Les passes van soles rumb n’importe où. El músculs es contrauen per mantenir l’equilibri, les mans balancegen els anells. No hi veu bé, té les Ray-Ban brutes i les pupil·les massa dilatades. Ha de buscar entre les mil butxaques del bolso altra vegada el Clipper que li encendrà un cigarret. Mira el núvol que surt de dins seu, que s’inicia entre els llavis i es perd més enllà de la taca de les ulleres que li enfosqueixen encara més el dia. No hi veu clar ni quan dorm, pensa, per tant oblidarà la visió per resseguir el pas de la gota que aquest matí ha aconseguit esquivar la tovallola.