Dimarts vaig tenir l’oportunitat de perpetrar un atemptat. Estava asseguda davant de la seu d’Spanair, de fet, ens separaven uns quants metres i una tassa de cafè d’aquelles que et proporciona gratuïtament la casa gran d’Ikea. He de dir que cada vegada que hi vaig m’inflo de cafè. És una mania. També caic en la temptació de les mandonguilles sueques.

Dimarts vaig estar a punt de cridar “a l’abordatge!” i armar un canó dels pirates de playmobil, que els meus nens m’havien entaforat a la bossa, amb una mandonguilla sueca i disparar contra l’aerolínia. Si no ho vaig fer va ser per por de fer molt de mal. Tots sabem que aquestes mandonguilles són utilitzades per rebentar els furgons de La Caixa carregats amb els estalvis de tots els catalans que no tornen mai de Madrid.

Dimarts vaig tenir a les mans uns espasa d’Star Wars de Lego, que vaig trobar dins del canó dels pirates de Playmobil. Tenia dues opcions: fer-me l’haraquiri i morir gloriosament entre billys i lacks o bé comportar-me com un bon catalanet, això és, esparracar-me les vestimentes, unir-me a la indignació radiofònica del Basté i passar per caixa. No cal dir per a quina opció em vaig decantar. No patiu, la sang no va arribar al riu, no vaig tocar cap òrgan vital. Tot pegat un parell de punts i a córrer!