No m’agrada anar a Barcelona quan plou. De fet, no faig res que impliqui grans desplaçaments si necessito portar un paraigua a més del bolso. Trobo que un cel massa ennuvolat m’és enemic. Cada gota és una espasa disposada a esquinçar-me la pell i deixar-la vulnerable i porosa perquè la puguin penetrar les idees més contràries a la meva manera de ser.

Em quedo a casa i paro el mòbil perquè ja no necessito donar explicacions a ningú. Quan plou els meus amics no compten amb mi, saben de sobres que no em presentaré allà on sigui que m’esperen. De cap manera compro entrades per concerts a l’aire lliure a la primavera o a la tardor. Aquests dies el que faig és mirar per la finestra i veure com el món se’n va a la merda per culpa dels imprudents que aguanten la pluja.

Una tarda de llevantada d’octubre vaig veure com una coneguda meva es va decidir a deixar el seu marit. Vivia a davant de casa. L’observava des de la finestra de la cuina. No era la primera vegada que arribava a casa amb la cara agra i ralentint el pas. De bon matí acostumava a sortir-ne d’una altra manera, això sí. Més que sortir, es propulsava. Si coincidíem al carrer, teníem dues paraules de cortesia i no més perquè ella ja era a mig camí del seu futur i jo formava part de l’attrezzo de què es volia alliberar. Caminava amb determinació.

Però aquella tarda la vaig veure vacil·lar davant del portal de casa seva mentre el cel li queia a sobre. No es protegia gens, no duia caputxa, no es refugiava a l’entrada. S’anava balancejant endavant i endarrere i la cara li brillava per la pantalla del mòbil. Tant plorava, tant plovia. Movia els dits amb rapidesa segurament perquè parlava amb algú que no era dins la casa.

Quan es va decidir a entrar anava tan xopa que li sortia un rierol dels camals dels pantalons. El rierol es perdia més enllà del jardinet de l’entrada i arribava ben bé fins a la reixa del clavegueram del carrer. Com que és un carrer ben il·luminat vaig poder veure navegar pel rierol i escolar-se per la claveguera totes les seves il·lusions, la cartera, les claus de la segona residència, el collar del gos i fins i tot l’àlbum de fotos de les vacances d’estiu.

Un dia radiant de juliol la casa es va vendre. Ara, quan la claveguera del carrer sobreïx per un tema de pressions atmosfèriques, que passa poc, però passa, encara en surt un efluvi d’infelicitat que inunda tot el barri com els pitjors dies de temporal.