Annamatopèdia

Les dones ja no ploren

Les dones facturen. La llibreta que guarda a dins de la motxilla té aquestes dues frases de benvinguda. Distribuïdes entre la portada i la contraportada. A dins, a la part per escriure, per entendre’ns, hi té els codis bancaris xifrats que només ella pot entendre. S’ha convertit en una criptobro, una experta de les finances, un drac cobdiciós d’or en una fortalesa que cap nan podrà recuperar. A la llibreta també hi dibuixa polles enormes i inflamades com tòtems prehistòrics per despistar els ulls de la gent ociosa que passeja portàtils a l’Starbucks. Nota que s’aparten les mirades quan l’obre per consultar l’usuari i contrasenya de Filmin, ella tan compromesa amb el cinema europeu.

A la motxilla també hi porta calces netes i un pintallavis, un carregador i el carnet de la piscina. Ja no hi duu pastilles per al mal de cap ni la regla ni anticonceptius ni res. Tampoc kleenex. Un llibre, sí. De butxaca. Una guia de Barcelona, una ampolla buida i un tros de roba esquinçada de cortina d’hotel per fer de metxa de còctel Molotov.

Agafa el metro perquè encara és la manera més ràpida de baixar les rambles i plantar-se davant l’estàtua de Colom xinpom. Travessa i fa com si anés al maremàgnum, que ara que hi pensa ja no sap si es diu així el centre comercial mutant d’aquesta ciutat que porta el nom d’un equip de futbol. Va per voramar i localitza el seu camell de líquids inflamables. Ha d’agafar la llibreta per consultar el codi de traspàs de criptos d’una butxaca a l’altra. El xicot fa veure que no mira i de fet no ho fa quan veu a la tercera pàgina una verga que esclata com el volcà de Santa Margarida fa milions d’anys. Li traspassa el que li ha de traspassar i entafora el líquid la motxilla. Segueix uns dos-cents metres i es planta davant del que vol rebentar. Un catamarà. Un catamarà de la Copa Amèrica. La Copa Amèrica que s’ha petat la setmana del llibre en català.

Es posa les ulleres de sol per poder mirar directament les flames. Es lia un cigarret mentre arriben tots els equips d’emergència que pot permetre’s una ciutat que ha venut l’ànima a la fórmula 1 del mar. Arriba TV3, BTV i la Sexta. Es fa fonedissa entre la gentola que plora perquè el catamarà suís ja no podrà competir demà que segur que hi hauria regata, que han dit que els vents són favorables.

Un airet l’acompanya Gòtic amunt fins al bar de l’Ateneu que l’esperen. En un tovalló de paper emet la factura que li paguen religiosament en la moneda que coneix el respecte de les dones que ja no ploren.

La calda

Feia tanta calor que no es volia posar roba interior. Entès per roba interior qualsevol cosa que no servís per sortir al carrer amb decència. Si amb un vestit fem, si així no ens para la poli, i si les sandàlies hi fan joc, ja no cal res més. No volia portar roba interior per principis i per finals, i sobretot perquè feia aquella calor que fa impossible treure’s un mitjó o un tanga enganxat entre les galtes del cul.

El ventilador del sostre movia metres cúbics d’aire calent d’aquí cap allà. La tele deia coses i n’ensenyava d’altres perquè el realitzador havia mort ofegat per la pròpia suor i ningú se n’havia adonat perquè ningú mira de vritat la tele a l’istiu. Tampoc es pot escriure amb correcció en aquesta època de l’any. És com viure en un missatge de WhatsApp perpetu. Es perden les formes i la gent circula sense calcetes ni calçotets. Així és la vida.

Va deixar-se anar cap al carrer per comprar gaspatxo. No va apagar la tele ni el ventilador. La Puri la va veure de lluny i amb telepatia es van dir tot el que s’havien de dir dues bones veïnes que coincideixen després d’un temps. Com que duia les claus del cotxe a la butxaca i el cotxe era a la vorera de davant de casa i com que tenia aire condicionat, va voler agafar el cotxe per anar a comprar gaspatxo. Hi va entrar i va apretar el botó d’engegar.

No va tardar gaire temps a tenir els mugrons a punt de diamant. Encara no havia desaparcat. Va abaixar la visera i va obrir-ne la finestreta del mirall per mirar-se ara que podia fer-ho sense suar la cansalada i el que va veure la va horroritzar. Rímel corregut de feia qui sap quantes nits de festes de Gràcia, un pèl negre al bigoti. Restes de brillantina. Lletjor. I va començar a plorar com si se li hagués mort algú. La Puri, que ja gairebé es trobava a la mateixa alçada del carrer, es va afanyar com va poder a assistir-la. Va picar el vidre de la finestra de l’acompanyant fins que ella va desbloquejar-li l’accés. Va entrar al cotxe que era la Sibèria i sense aclimatar-se ni res li va preguntar què coi li passava que plorés d’aquella manera. Qui o què l’havia ofès, maltractat, mortificat o humiliat. Res, res, li va dir ella, mira, mira quin puto pèl estic feta un cristo. I la Puri que deia no dona no què dius. Però quan va arribar a la sensació tèrmica de deu o quinze graus sota zero, la Puri es va veure una taca d’oli horrorosa just a sota les tetes, com coi m’ho he fet això, com he pogut sortir de casa així i de cop li faltava l’aire i tot li donava voltes com pot ser com pot ser si jo em cuido i soc polida no trobaré mai una parella que m’estimi ja m’ho deia l’àvia que era un desastre. I ella, que plorava llagrimots com estalactites va saber reconèixer que la Puri estava pitjor i que l’havia de dur urgentment a algun lloc perquè feia tota la pinta que s’estava infartant.

Va arrencar el cotxe i va posar rumb a l’ambulatori del barri. Li tremolaven les cames, però va poder fer els dos-cents metres entre casa seva i la parada d’urgències just a davant del mercat. Va aparcar com va poder. Va parar el motor i els mugrons li van tornar a l’estat vegetatiu. Va sortir del cotxe per anar a obrir-li la porta a la Puri i portar-la cap a la sala de recepció on confiava trobar un desfibril·lador o alguna persona amb capacitat de fer alguna cosa, però la Puri ja havia obert la porta i tenia mig cos fora. De fet, ara ja era dreta i s’estava allisant les faldilles i no semblava que hiperventilés com feia un moment. Totes dues van notar com l’asfalt semblava que es desfeia i de puntetes van afanyar-se a col·locar-se a l’ombra de la terrassa del bar del mercat. Una taula lliure. Unes cerveses. Va comprar el gaspatxo i la Puri va dir que l’acompanyava a casa. No van posar l’aire. Van abaixar les finestres i reien amb les cuixes enganxades a la tapisseria del cotxe.

Els bons propòsits del 2023

1- Comprar dinamita. Com diu el meu amic, les coses s’arreglen amb lubricant, ibuprofèn o dinamita. N’he de comprar per fer volar les portes, les finestres i les parets quan em calgui. Per immolar-me jo mateixa de tant en tant. Per fer explotar la tele, la play i els llibres que no m’agraden. També per col·locar-la sota els cotxes de la gent que crida, que no fuma, de cara grisa. La vull de cartutxo vermell, no sé si n’hi ha d’altres colors, rosa també m’agradaria molt. La guardaré al garatge al costat dels vins cars que no obrim mai perquè són cars i ens agrada que se’ns facin malbé i plorar-los quan els obrim quina ràbia que ja siguin imbevibles. Després tindré el recurs de la dinamita i els faré explotar.

2- Tornar a París sempre és un propòsit molt fàcil perquè a l’aeroport només hi ha avions que van i tornen de París. A la terminal u i la terminal dos. Si es va en Ave fins a Madrid Barajas amb la pretensió d’anar a Brussel·les, per exemple, també s’acaba a París. Les agències de viatges fa temps que no venen escapades al Japó de quinze dies, només caps de setmanes llargs a París. Aprofitaria la dinamita per acabar amb aquesta tendència, però segur que acabo a la Conciergerie de l’Île de la Cité.

3- No perdre més amigues. Fa cinc anys en vaig perdre una que encara ploro. L’any passat gairebé en perdo una altra, però crec que ho vaig detectar a temps i ella ni ho sap que potser vam estar a punt de deixar de ser amigues. A les amigues de veritat se’ls diu mentides perquè mai deixin de ser amigues, que és el pitjor que pot passar a la vida després de perdre allò que més s’estima que no ho deixaré escrit per un tema molt íntim de supersticions i malastrugances.

4- Intentar ser una mica menys exhibicionista. Deixar de passejar-me nua al pis de la M. o de la G. Pot no agradar als veïns, puc agafar un refredat, pot ser que ja no tingui edat per treure’m la roba a la primera de canvi. He de trobar la manera de despullar-me sense despullar-me. I sobretot de callar i no cridar que que bé ja soc tota jo i no em cal res més. De fet, també soc tota jo amb roba i els veïns no n’han de fer ben res. Però m’agrada taaaant desfer-me de la roba, és que la tiraria pel balcó tota i obriria les finestres, balcons i correria pels terrats i patis nua cridant no podran amb nosaltres que soms dones lliures i bevem i fumem i tirem cartutxos de dinamita a plaer.

5- Fingir millor. O encara millor, fingir prou bé per creure-m’ho. Que és qüestió de voluntat, que si fas veure que t’agrada Avatar, per posar un exemple de les tres pitjors hores que he passat darrerament en un lloc obscur, doncs t’acaba agradant i aplaudeixes al final i tot. Que tenim aquesta capacitat que jo no domino ni m’hi acosto. La sort que tinc és que m’ho passo bé gairebé amb tot excepte quan no.

6- Parlar amb la gent del gimnàs, que no sé què dir-los. Per molt estrany que sembli, no m’he d’imposar anar al gimnàs perquè hi vaig voluntàriament i m’agrada. Fins i tot els dissabtes. He trobat el plaer en aixecar pesos, torturar-me en màquines, caminar ràpid sobre una cinta. I no em relaciono amb ningú perquè és un univers que no entenc. Ara bé, sé de bona font que si en algun lloc puc comprar dinamita, és al meu gimnàs.