Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.

He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

Persèfone torna altra vegada del seu retir chez Hades feta una boleta. Aquesta vegada, l’hivern ha estat massa llarg i ple d’esdeveniments socials. Ja no hi ha vi amb sulfits desconegut, ni carn prou selecta que no hagi tastat. Fins i tot, després de molts mil·lennis pot dir que ha agafat la maleta amb recança i que ha trucat al taxi que la recull a les portes de l’Hades amb desgana. Duu els cabells destenyits i les ungles malpintades.

Demèter l’espera amb un cistell de cireres rogents i terses. Vol agafar les cireres i esclafar-les una a una. Regalimant entre els dits el vermell, tacar les parets blanques testimonis d’orgasmes. Vol escopir cada fruita tersa, esplèndida, sense haver-la mastegat i trepitjar-la sentint la frescor com s’escola i es socarrima sota els seus peus que encara mantenen l’escalfor de l’hivern massa curt. Anorrear qualsevol cosa que sigui jove, fresca i lluent.

Asseguda davant la dietista menteix parcialment. No, no menja mai crosants de xocolata. Sí, compra totes les verdures ecològiques. Assenteix a les obligacions que comportarà el primer mes de desintoxicació dels plaers. Anota els complements que ha de comprar. Com és possible que encara no s’hagi pres mai aquesta alga en pastilla, ella que ja ha tornat de totes les modes. Sent les arcades que li provocaran els xupitos d’aloe vera. Desitjarà més que mai que siguin de tequila.