Feia tanta calor que no es volia posar roba interior. Entès per roba interior qualsevol cosa que no servís per sortir al carrer amb decència. Si amb un vestit fem, si així no ens para la poli, i si les sandàlies hi fan joc, ja no cal res més. No volia portar roba interior per principis i per finals, i sobretot perquè feia aquella calor que fa impossible treure’s un mitjó o un tanga enganxat entre les galtes del cul.

El ventilador del sostre movia metres cúbics d’aire calent d’aquí cap allà. La tele deia coses i n’ensenyava d’altres perquè el realitzador havia mort ofegat per la pròpia suor i ningú se n’havia adonat perquè ningú mira de vritat la tele a l’istiu. Tampoc es pot escriure amb correcció en aquesta època de l’any. És com viure en un missatge de WhatsApp perpetu. Es perden les formes i la gent circula sense calcetes ni calçotets. Així és la vida.

Va deixar-se anar cap al carrer per comprar gaspatxo. No va apagar la tele ni el ventilador. La Puri la va veure de lluny i amb telepatia es van dir tot el que s’havien de dir dues bones veïnes que coincideixen després d’un temps. Com que duia les claus del cotxe a la butxaca i el cotxe era a la vorera de davant de casa i com que tenia aire condicionat, va voler agafar el cotxe per anar a comprar gaspatxo. Hi va entrar i va apretar el botó d’engegar.

No va tardar gaire temps a tenir els mugrons a punt de diamant. Encara no havia desaparcat. Va abaixar la visera i va obrir-ne la finestreta del mirall per mirar-se ara que podia fer-ho sense suar la cansalada i el que va veure la va horroritzar. Rímel corregut de feia qui sap quantes nits de festes de Gràcia, un pèl negre al bigoti. Restes de brillantina. Lletjor. I va començar a plorar com si se li hagués mort algú. La Puri, que ja gairebé es trobava a la mateixa alçada del carrer, es va afanyar com va poder a assistir-la. Va picar el vidre de la finestra de l’acompanyant fins que ella va desbloquejar-li l’accés. Va entrar al cotxe que era la Sibèria i sense aclimatar-se ni res li va preguntar què coi li passava que plorés d’aquella manera. Qui o què l’havia ofès, maltractat, mortificat o humiliat. Res, res, li va dir ella, mira, mira quin puto pèl estic feta un cristo. I la Puri que deia no dona no què dius. Però quan va arribar a la sensació tèrmica de deu o quinze graus sota zero, la Puri es va veure una taca d’oli horrorosa just a sota les tetes, com coi m’ho he fet això, com he pogut sortir de casa així i de cop li faltava l’aire i tot li donava voltes com pot ser com pot ser si jo em cuido i soc polida no trobaré mai una parella que m’estimi ja m’ho deia l’àvia que era un desastre. I ella, que plorava llagrimots com estalactites va saber reconèixer que la Puri estava pitjor i que l’havia de dur urgentment a algun lloc perquè feia tota la pinta que s’estava infartant.

Va arrencar el cotxe i va posar rumb a l’ambulatori del barri. Li tremolaven les cames, però va poder fer els dos-cents metres entre casa seva i la parada d’urgències just a davant del mercat. Va aparcar com va poder. Va parar el motor i els mugrons li van tornar a l’estat vegetatiu. Va sortir del cotxe per anar a obrir-li la porta a la Puri i portar-la cap a la sala de recepció on confiava trobar un desfibril·lador o alguna persona amb capacitat de fer alguna cosa, però la Puri ja havia obert la porta i tenia mig cos fora. De fet, ara ja era dreta i s’estava allisant les faldilles i no semblava que hiperventilés com feia un moment. Totes dues van notar com l’asfalt semblava que es desfeia i de puntetes van afanyar-se a col·locar-se a l’ombra de la terrassa del bar del mercat. Una taula lliure. Unes cerveses. Va comprar el gaspatxo i la Puri va dir que l’acompanyava a casa. No van posar l’aire. Van abaixar les finestres i reien amb les cuixes enganxades a la tapisseria del cotxe.

No m’agrada anar a Barcelona quan plou. De fet, no faig res que impliqui grans desplaçaments si necessito portar un paraigua a més del bolso. Trobo que un cel massa ennuvolat m’és enemic. Cada gota és una espasa disposada a esquinçar-me la pell i deixar-la vulnerable i porosa perquè la puguin penetrar les idees més contràries a la meva manera de ser.

Em quedo a casa i paro el mòbil perquè ja no necessito donar explicacions a ningú. Quan plou els meus amics no compten amb mi, saben de sobres que no em presentaré allà on sigui que m’esperen. De cap manera compro entrades per concerts a l’aire lliure a la primavera o a la tardor. Aquests dies el que faig és mirar per la finestra i veure com el món se’n va a la merda per culpa dels imprudents que aguanten la pluja.

Una tarda de llevantada d’octubre vaig veure com una coneguda meva es va decidir a deixar el seu marit. Vivia a davant de casa. L’observava des de la finestra de la cuina. No era la primera vegada que arribava a casa amb la cara agra i ralentint el pas. De bon matí acostumava a sortir-ne d’una altra manera, això sí. Més que sortir, es propulsava. Si coincidíem al carrer, teníem dues paraules de cortesia i no més perquè ella ja era a mig camí del seu futur i jo formava part de l’attrezzo de què es volia alliberar. Caminava amb determinació.

Però aquella tarda la vaig veure vacil·lar davant del portal de casa seva mentre el cel li queia a sobre. No es protegia gens, no duia caputxa, no es refugiava a l’entrada. S’anava balancejant endavant i endarrere i la cara li brillava per la pantalla del mòbil. Tant plorava, tant plovia. Movia els dits amb rapidesa segurament perquè parlava amb algú que no era dins la casa.

Quan es va decidir a entrar anava tan xopa que li sortia un rierol dels camals dels pantalons. El rierol es perdia més enllà del jardinet de l’entrada i arribava ben bé fins a la reixa del clavegueram del carrer. Com que és un carrer ben il·luminat vaig poder veure navegar pel rierol i escolar-se per la claveguera totes les seves il·lusions, la cartera, les claus de la segona residència, el collar del gos i fins i tot l’àlbum de fotos de les vacances d’estiu.

Un dia radiant de juliol la casa es va vendre. Ara, quan la claveguera del carrer sobreïx per un tema de pressions atmosfèriques, que passa poc, però passa, encara en surt un efluvi d’infelicitat que inunda tot el barri com els pitjors dies de temporal.

Era un matí rúfol de novembre quan ell va arribar a la sala de l’Ateneu que s’havia reservat expressament per reunir a un grup d’experts. Havien de decidir per unanimitat si follar a l’ascensor era legítim i en cas que sí, si mereixia reconeixement.

Com a totes les reunions de l’univers on es decideixen coses importants hi havia dos bàndols equilibrats. Els que deien que follar a l’ascensor de l’Ateneu era una indignitat, inelegància, que tacava la reputació de l’entitat a banda dels coixins verds -quina bajanada- i els que com ell pensaven que no, que de cap manera, que l’acte sexual a l’ascensor de l’Ateneu havia de ser considerat un ús habitual d’un espai de la insigne associació com és llegir a la biblioteca o fer un cafè al bar.

Va ser justament assignat com a portaveu del grup de Volem Follar Lliurement a l’Ascensor de l’Ateneu -els partidaris del sí es van agrupar en una comissió que duia aquest nom- i va declamar els seus arguments amb vehemència i convenciment. No només va defensar punt per punt del seu discurs amb la retòrica clàssica fruit de les hores dedicades a Ciceró a la biblioteca en temps remots sinó que, en un gir d’improvització, va decidir-se a traslladar la discussió a l’ascensor. Va fer una demostració de cunnilingus entre el segon i quart pis que va aixecar l’ovació dels assistents des del replà i un orgasme.

Va observar amb satisfacció com la portaveu de la partió de Volem un Ateneu Lliure de Plaers Físics -un nom ridícul i més després de la seva intervenció- una vegada es va haver refet de l’experiència, va exposar amb menys convenciment els arguments en contra de practicar cap mena d’acte sexual al que ella va anomenar la caixa dels plaers perversos -això el va deixar perplex-. Tampoc li va semblar versemblant la justificació que es comença follant a l’ascensor i s’acaba acceptant els intercanvis de socis amb altres ateneus.

Es van retirar a deliberar plegats al bar. Per sobre de tot pesa la fraternitat entre els socis malgrat no estar d’acord en certs aspectes. 

La deliberació li va semblar que incomodava altres socis que no tenien res a veure amb la comissió d’experts, però que feien un ús legítim del bar. Es van sentir paraules grolleres com bukake o filldeputa hipòcrita. Malgrat tot, es va arribar a una conclusió per unanimitat.