Estirades sobre la pedra calenta i rugosa que els fa pessigolles a l’esquena miren els núvols com corren. Encara no és primavera, de fet és febrer rigorós i implacable per vent i pel fred, però el romaní florit ho tapa. Ahir eren a Cadaqués i també era hivern quan van posar els peus a l’aigua, fins els genolls. De tant en tant fan coses així, naveguen per la vida sense fer cas de les estacions. A l’estiu es vesteixen de negre i es posen jaquetes llargues al capvespre quan gira la marinada i s’eriça la pell coberta de crostes de sal, a l’hivern es posen ulleres de sol i jerseis de tons vermells per caminar descalces entre les roques de s’Arenella, que són els últims dits que s’escapen de Cap de Creus, fills d’uns Pirineus que queden tan lluny des del mar.

Les muntanyes altes també queden lluny d’aquí on són ara. Queda més a prop la primavera que les roques de dalt de tot del Gra de Fajol. No esperaran que vingui, invocaran la muntanya i el bon temps a força de mirar fotografies a contrallum aquí estirades mentre la molsa les estima. Ara són lluny del mar, almenys més que ahir i prop de les esparregueres que creixen en els bosquets tímids de la Serreta. Els núvols corren tant que les fotos que miren des del mòbil les enlluernen o no a intervals capriciosos com les llengües de sol que travessen la nuvolada. No es cansen d’estar en aquesta postura incòmoda perquè així estirades no fa fred i poden explicar-se coses que dempeus no estan permeses.

S’expliquen coses terribles, monstres de por i terror que les persegueixen perquè són elles que els han alimentat amb avidesa. No ho han de fer en veu baixa ni amb vergonya perquè estan protegides per l’hivern que tot ho refreda i l’aire que s’emporta les paraules ben lluny ben lluny i les escampa barrejades i sense sentit per la vinya. No han pas de patir perquè això que diuen ressoni en alguna banda. Tot passarà, tot marxarà i el romaní florit encomanarà altres plantes amigues que aniran fent flor.

També parlen de coses delicioses i plaents, ara xiuxiuegen perquè el que diuen és tan íntim i intens que volen sentir el batec del cor que els hi marca el ritme. Quan s’expliquen el plaer el vent deixa de bufar, la molsa és més olorosa. La primavera es fa pas entre el fred, la por i els núvols. La muntanya baixa al mar i neden juntes cap a l’estiu.

Un bol amb cireres vermelles de pell tibant a punt d’esclatar i carnoses. No te’n pots posar un grapat a la boca, t’ofegaries. Per menjar d’una en una i escopir el pinyol amb violència. Com una bala contra l’enemic que et persegueix. Però avui no hi ha ningú que et persegueixi, fa calor, portes poca roba i estàs asseguda sota el llimoner del jardí. Una taula amb dues cadires i un bol de fruita madura, lluent, amb mans precises que trien les peces de fruita i llavis que les embolcallen. Parleu amb pauses per engolir tanta passió continguda en una fruita. No hi ha manera de fer una frase sencera amb sentit. La urgència d’allargar el plaer de cada mossegada fa que les mans contràries lluitin per la darrera peça. Amb violència. Tanta que li arranques la roba amb ràbia perquè t’ha vençut en la batalla final i llepes el fil del suc que li regalima coll avall. No deixaràs que se t’escapi res ni que el llimoner pugui tastar ni una gota del nèctar.

Quina set. Quina calor sota el llimoner. Que caigui una llimona esberlada, ben àcida i et calmi. Les cireres són massa dolces. Deixen taques a la roba que no marxen mai més. La síndria no ho fa això. Calma la set i el suc no deixa massa rastre. Encastar la cara a mitja síndria i xuclar-ne l’ànima. Sense pinyols, que és molt molest. En lloc d’això, l’agafes i amb un ganivet llarg i esmolat en fas trossos de mitja lluna i n’hi ofereixes un amb recança. Ni oblit ni perdó per qui t’ha negat l’última cirera. Però és el proveïdor de la fruita. T’esgarrifes només de pensar que et pot deixar sense préssecs ara quan se’n comencin a trobar de bons. I saps que els pela com ningú, que te’ls presenta a trossets quan són durs o bé sencers quan es desfan només de mirar-los i s’han de menjar en privat, de manera íntima, que ningú pugui jutjar tots els sorollets que has de fer per esquivar el pinyol.

El cel ben blau i el llimoner en flor. No hi ha avions de fa dies que ho taquin. Gens de soroll. Ja ho heu parlat tot. Un bol buit. Pinyols i pells de síndria per terra. Les formigues fan festa major.

Vint anys des d’aquell moment en una discoteca. Un senyor enmig d’una pista. Una senyora en una tarima ballant. Una senyora que es precipita cap al senyor, que es fa pas entre la multitud amb urgència, que aconsegueix no perdre’l de vista per plantar-se-li al davant i fer-li una pregunta absurda, només perquè ell li contesti també alguna absurditat que doni peu a acabar darrere una columna amb prou intimitat per arrencar-se la roba.

La urgència d’anar a viure junts. De buscar un orgasme darrere un altre. La dilatació del temps de diumenge a la nit a divendres a la tarda. Perquè tot allò tan frenètic que passava entre setmana fins fa poc, ara es fa avorrit fins a la mort. El telèfon que no sona, els 5 minuts de més que tarda a aparcar i no arriba, no arriba i jo que em moriré si no em toca aviat, si no sento com gira la clau del pis d’estudiants que ja em fan nosa perquè en l’amor no hi caben els companys de pis, només ell.

El pis que comprem en comú. La ruïna econòmica i l’abundància de sexe. No tenim temps de triar cortines, ni sofàs. Cal posar calefacció a l’àtic amb terrassa de tres habitacions i un bany on toca el sol durant tot el dia? Ens hem de proveir d’aire condicionat no fos cas que ens rostíssim a l’estiu? Doncs, sí, perquè generem criatures a mitges. ADN combinat que ell diu que n’hi ha més de mi i jo tinc la certesa que són tot ell.

I resulta que els nens creixen i tenim sofà nou, un trasllat a una casa i una feina decent. Reunions de l’ampa, viatges de feina. Desapareixen les discoteques però encara trobem columnes on amagar-nos i seguir arrencant-nos la roba. Es deixa barba, que bé que li queda, que atractiu. Però quina son que tinc, i tot tan desordenat. Ningú ha fet el sopar, aquest cap de setmana hem d’anar a la fi del món a portar un nen que jugui a bàsquet.

La Shakira canta “este es pa mi o pa mas nadie” el dia que faig 40 anys. Ella no ho sap però aquesta cançó la va fer per mi. Jo, des de la tarima de la discoteca ja sabia que ell seria per mi, que em faria fills, que tancaria els llums per arreu on passo, que m’acompanyaria en les nits d’insomni.