Arxiu “Nos”

Cum laude

No he explicat a ningú que per arribar a l’aula 224 he passat per un suplici de dos mitjans de transport públic diferents. Un bus amant de les cues a l’autopista i una línia de metro, verda, de dalt a més amunt. Travesso tota la ciutat. Si tingués el que s’ha de tenir, hauria conduït de casa a l’aula 224 en menys de 50 minuts. Hauria derrapat a l’esplanada davant de la facultat.

No tinc el que s’ha de tenir ni ho he tingut mai. Per això no soc a la presó i soc a l’aula 224 esperant que el tribunal es personi i doni per iniciada la lectura de la tesi. M’assec a darrera fila i preparo el mòbil amb discreció per si la tesi és una matraca immensa. Quan la doctoranda em va dir per missatge que ja havia arribat el dia, em va prevenir que seria dur, que després de deu anys de tesi no hi tenia cap confiança. Potser ni tan sols l’aprovarien. Era la primera persona de la història de la Facultat de Pedagogia de la Insigne Universitat de Barcelona, que es veia fent balconing claustre avall després d’haver llegit un resum d’una merda condensada dels darrers deu anys de la seva vida (sic).

Per això ara sec al darrere de tot amb el cor encongit i amb els reflexos a punt per si la doctoranda, després d’haver sigut vilipendiada en acte públic, renuncia a la seva vida un cop haver-se buidat davant d’un tribunal de senyores amb les ments afilades i les llengües carregades de verí. Com quan saps que el Barça perdrà perquè no t’has pogut deslliurar de la maledicció culer, i resulta que guanya, però molt endins saps que ha perdut en un univers paral·lel, o que ha guanyat tot i que es mereixia perdre. Amb aquest esperit escolto la lectura de la tesi, que ves per on no em sembla una matraca tan immensa i que fins i tot es fa escoltar.

Escolto la merda dels darrers deu anys de la doctoranda amb creixent interès. Em poso les ulleres per seguir millor la presentació que té ordre i coherència. Uns colors bonics. Uns gràfics entenedors. Les bruixes del tribunal assenteixen, li donen la raó, fan sorollets de consentiment. A la tanda de preguntes fan aportacions més que objeccions. Potser l’aproven.

Encetem una ampolla de xampany al claustre i és el tap que fa balconing. Ens la bevem amb delit. La doctora n’agafa una altra i la sacseja i ruixa el tribunal al complet que ja li ha firmat l’excel·lent. Senyores vestides d’animal print amb cara de gallina mullada. Nosaltres tenim el que s’ha de tenir, em diu la doctora. Jo ho dubto. Truquem a un taxi que ens porta a les Set Portes i ens mengem la llagosta més gran que ha parit el Mediterrani.

Totes les Úrsules

Cap de les dones que tens ara al voltant ho poden ser. Porten lligacames, els llavis vermells, la manicura ben feta? Aixequen la cella quan t’hi dirigeixes com si esperessin una bajanada? Potser una t’ho sembla perquè fa olor de gessamí, però fixa-t’hi bé, que no és el perfum imprès a la pell, és el record de l’ambientador de la darrera botiga on ha estat. El fet de no saber distingir una aroma d’ambientador d’un núvol olorós sortit d’un potet de cristall ja t’incapacita per ser un rastrejador d’Úrsules, les criatures més perfectes, les sirenes, amazones, marededeus i barjaules que fan trontollar el terra que trepitges.

Has viscut mai un terratrèmol? Un d’aquells fluixets que et poden desvetllar una mala nit o que sacsegen la llibreria fent caure les figures estúpides que hi tens. Deus haver pres un cafè a una terrassa mal ubicada sobre una línia de metro no gaire profunda. La cullera vibra del primer vagó a la cua cada vegada que passa per sota. Remarcable però no arriba a distreure’t de les teves ocupacions. Això passa també quan elles, les Úrsules, es creuen un instant amb la teva vida. Has de tenir una sensibilitat molt especial per captar-ho i saber aferrar-te a l’oportunitat de tenir-ne una de bones i que no t’ignori. D’atreure-la i oferir-li un pacte prou bo perquè et dediqui una estona del seu temps i et faci fills i et porti al cine i deixi que li facis el sopar.

Les àvies les confonen amb bruixes. No van mal orientades si comptem que l’encanteri a què et podrien sotmetre, si en fossis digne, que no, és tan difícil de trencar com la successió del dia i la nit o l’amor ferotge d’una mare per un fill. Són obscenes, altives, de parla exquisida i conversa llarga tan llarga que es diu que algú s’ha mort de deshidratació per no tenir la precaució de fer un glopet d’aigua de tant en tant mentre s’expliquen. D’aquí que a més de bruixes, sirenes i per extensió, barjaules. Marededeus per als creients que pequen i amazones per als que les admiren i es rendeixen.

La mandra

Es remou entre els llençols a ritme de les ullades del sol. Hi està molt bé amb l’escalfor de dins del llit i no sembla que en vulgui sortir. Treu un peu fora com qui fa el tastet de la piscina abans de tirar-s’hi, però com que toca l’aigua massa freda, recula i torna a la tovallola. La Joana, doncs, torna a amagar-se tota sencera al cau tebi de sexe i s’estira llarga com és però sense sortir dels límits del cotó que la cobreix. Topa amb el preservatiu i l’empeny fent-li fer la croqueta fins que salta a terra a plom. No mereix cap punt ni en la dificultat ni en l’execució. El condó ha caigut del llit sense gràcia i el públic xiula indignat per la presa de pèl. S’esperaven un doble tirabuixó carpat i res, tu.

Les filigranes les reserva per a altres ocasions. Es considera destra a l’hora d’escriure molt de pressa al teclat de l’ordinador, sap fer-se una trena grapada amb un cigarret entre els llavis i també pot masturbar-se amb l’esquerra mentre xateja amb la dreta.

La Joana a més de dretana és imprevisible i per més que ningú s’esperaria que es llevés abans de migdia, resulta que ja s’està eixugant els cabells i va mig vestida perquè segueix fent sol i un vermut que es desaprofita és un vermut que es perd per sempre i això no ho pot tolerar. A partir d’ara, que ja s’ha decidit, ho fa tot molt més ràpid. S’acaba de vestir, tria el bolso i l’abric, sap que té les claus a la butxaca, no mira la bateria del mòbil, que si en té prou o no, no té gens d’importància. La determinació de remoure una oliva farcida entre els glaçons d’un vermut li dona tanta energia que la propulsa cap a la plaça del Sol en qüestió de mig parsec.

—No em diguis que no m’has guardat una cadira, que sabies de sobres que vindria —es queixa dreta amb el got a la mà que ha anat a buscar a la barra. 

En Gabriel fa com qui no l’hagués sentit i amb el peu esquerre arrossega una cadira que per sort ha quedat buida de l’altra taula i la col·loca just al seu costat per veure-la bé. La Joana té una manera de mullar els llavis a la copa i d’esquivar els glaçons que cauen amb l’alcohol que el posa molt calent. Treu la llengua en el moment just que s’ha empassat el líquid i es ressegueix els llavis i després els contreu fort fent un sorollet de petó que quasi ni se sent, però que és l’espetec que dona el tret de sortida a una altra erecció.

I és ara a ell a qui li ve la pressa de moure’s d’aquesta terrassa que convida al no fer res de diumenge i amb la mà fa un gest a l’aire en cursiva que el cambrer interpreta i li porta la nota, que paga i s’aixeca. Vol agafar la Joana d’una revolada, recollir-li bolso, tabac, guants i endur-se-la sota els llençols on l’ha deixada aquest matí fent la mandra.