Arxiu “mei”

La mandra

Es remou entre els llençols a ritme de les ullades del sol. Hi està molt bé amb l’escalfor de dins del llit i no sembla que en vulgui sortir. Treu un peu fora com qui fa el tastet de la piscina abans de tirar-s’hi, però com que toca l’aigua massa freda, recula i torna a la tovallola. La Joana, doncs, torna a amagar-se tota sencera al cau tebi de sexe i s’estira llarga com és però sense sortir dels límits del cotó que la cobreix. Topa amb el preservatiu i l’empeny fent-li fer la croqueta fins que salta a terra a plom. No mereix cap punt ni en la dificultat ni en l’execució. El condó ha caigut del llit sense gràcia i el públic xiula indignat per la presa de pèl. S’esperaven un doble tirabuixó carpat i res, tu.

Les filigranes les reserva per a altres ocasions. Es considera destra a l’hora d’escriure molt de pressa al teclat de l’ordinador, sap fer-se una trena grapada amb un cigarret entre els llavis i també pot masturbar-se amb l’esquerra mentre xateja amb la dreta.

La Joana a més de dretana és imprevisible i per més que ningú s’esperaria que es llevés abans de migdia, resulta que ja s’està eixugant els cabells i va mig vestida perquè segueix fent sol i un vermut que es desaprofita és un vermut que es perd per sempre i això no ho pot tolerar. A partir d’ara, que ja s’ha decidit, ho fa tot molt més ràpid. S’acaba de vestir, tria el bolso i l’abric, sap que té les claus a la butxaca, no mira la bateria del mòbil, que si en té prou o no, no té gens d’importància. La determinació de remoure una oliva farcida entre els glaçons d’un vermut li dona tanta energia que la propulsa cap a la plaça del Sol en qüestió de mig parsec.

—No em diguis que no m’has guardat una cadira, que sabies de sobres que vindria —es queixa dreta amb el got a la mà que ha anat a buscar a la barra. 

En Gabriel fa com qui no l’hagués sentit i amb el peu esquerre arrossega una cadira que per sort ha quedat buida de l’altra taula i la col·loca just al seu costat per veure-la bé. La Joana té una manera de mullar els llavis a la copa i d’esquivar els glaçons que cauen amb l’alcohol que el posa molt calent. Treu la llengua en el moment just que s’ha empassat el líquid i es ressegueix els llavis i després els contreu fort fent un sorollet de petó que quasi ni se sent, però que és l’espetec que dona el tret de sortida a una altra erecció.

I és ara a ell a qui li ve la pressa de moure’s d’aquesta terrassa que convida al no fer res de diumenge i amb la mà fa un gest a l’aire en cursiva que el cambrer interpreta i li porta la nota, que paga i s’aixeca. Vol agafar la Joana d’una revolada, recollir-li bolso, tabac, guants i endur-se-la sota els llençols on l’ha deixada aquest matí fent la mandra.

Senyora antipàtica

Va pel carrer sense saludar. No és miop, no s’ha enlluernat. Mira cap endavant o parla per telèfon i camina a pas lleuger. Alguns dies està contenta i se li nota perquè somriu. La majoria de dies arruga les celles, murmura i es treu els blens llargs i rossos de davant la cara que li fan nosa. Tot això no li passaria si es dediqués una mica a pentinar-se, a agafar-se aquest serrell llarg que duu amb una pinça i a fer bona cara. Així que ella segueix en el seu camí cap al despatx amb un bolso pesat i una mà a la butxaca de l’abric per custodiar el mòbil que sempre es deixa sobre la taula del restaurant, sota una pila de papers, a sobre la cisterna del vàter. Arriba al despatx així, sense haver-se relacionat amb persona. No se n’ha adonat que hi ha gent que la coneix i que per educació diu hola o adéu. Quan li retreuen que pel carrer mai no respon ella diu que està de trànsit per la vida i que no té temps. Arriba al despatx, perd les claus on no perd el mòbil perquè les abandona en primer lloc i activa la modalitat de relació amb persones que aprecia.

No li agraden les converses llargues que donen voltes i voltes i acaben per on han començat. Va al gra, talla en sec i se’n va a fumar un cigarret a fora si el pot robar d’algú. Si la conversa evoluciona, si agafa una drecera o la història l’apassiona pot ser que s’hi estigui una estona més, que rigui amb ganes o s’emocioni. Qui la coneix sap que ha d’interpretar un paper de Sherezade per tenir-la al costat. No li han diagnosticat dèficit d’atenció, però podria tenir dèficit de bones maneres. Parla poc o parla molt, no se sap quedar al mig.

Té amigues antipàtiques que són senyores, també. No gaires, unes quantes a qui confia per whatsapp les seves inquietuds diàries però que no parlen per telèfon si no és molt imprescindible. S’expliquen l’esdevenir de les coses en llocs públics, normalment restaurants o cocteleries. Paguen al comptat, no deixen propina però tampoc repassen el compte. Sovint han de desfer les passes que les portaven al cotxe perquè volen saber el nom del cambrer simpàtic que les ha atès per oblidar-lo passada la cantonada.

No torna les trucades.

Com la del cambrer, oblida les cares de la gent que li han presentat. Encara que hi hagi entaulat conversa sobre el darrer article de Jara y Sedal. Li sol agradar parlar d’articles de revistes minoritàries que no llegeix gairebé mai, però que de tant en tant ho fa per vici i per dur la contrària. Malgrat que té molta memòria, aquella persona amb qui va parlar de les tendències suïcides de la perdiu roja no li sap ni el gènere. Quan té un compromís social sol portar acompanyants que li fan d’agenda i d’escut. Li fan saber els noms, la filiació, les relacions dels assistents. Li fan de pantalla i van explicant a les seves víctimes “no, no sempre és així” i “sí, té mal caràcter, però és un encant quan la coneixes”.

Quan fa l’amor és tan dolça i delicada que sembla que no sigui ella. Com que és antipàtica, la companyia creu que potser es tractarà un afer ràpid, intens. Doncs no, és persistent, imaginativa i ho allarga amb gràcia. S’hi dedica a fer bé les coses que li agraden, sap que moltes vegades li confonen aquesta naturalesa incòmoda amb la falta de delicadesa o passió. Estima molt i ho demostra. Potser és aquesta l’escletxa on s’escola tota l’energia que no aprofita per enrecordar-se dels aniversaris i dir bon dia.

Resurrecció

Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.