Annamatopèdia

Arxiu “Ego”

Afanya’t

El cotxe rugia com una mala cosa. Havia traspassat la collada, el punt de no retorn, allà on o bé baixes a Cadaqués o bé t’estimbes perquè recular cap a Roses o Llançà és l’opció per a covards. Ell no n’era de covard, n’estava segura. Posa tercera que explotarà el cotxe. No entenc per què no poses tercera que ja soms a dalt, es pot veure ses oliveres i es Cucurucuc, coi. Aviat serem a sa casa, la llar de foc encesa i cridaré t’estimi, t’estimi amb les cames eixarrancades damunt de tes espatlles. Però si no poses tercera i després quarta i abraces la carretera com la incertesa de la nostra vida, no arribarem mai o arribarem socarrimats. 

—No puc posar tercera si no treus la mà, dona —va haver de dir-li l’Octavi amb la poca serenitat que encara li quedava.  

Senyora amb batí de seda

Senyora amb batí de seda acabada de llevar. Un got de cristall dels bons a la tauleta de nit amb restes de whisky del car. Imagina’t qualsevol marca impronunciable de licorera vintage. El got se’l mira però el deixa allà mateix, algú el recollirà quan toqui, ara mateix no fa nosa perquè va amb l’ambient. Porta un recollit mal fet de passar la nit sense entrebancs, també de follar sense efecte cortina, que és molt molest haver de retirar-se els cabells mentre es tenen les mans ocupades. La goma del cabell no és pas d’aquestes barates de plàstic recargolat. És una clàssica negra que va amb tot, exactament com el batí de seda que es descorda deixant enrere el got pudent que a la nit era súper cool, però ara mateix l’olor fa venir mareig. El cristall va amb la seda i va amb les perles. La ressaca, no. Però per això hi ha dutxes d’aigua freda i els Bloody Mary.

Mira-te-la com es dutxa amb les perles posades. Va amb compte perquè quan s’escarpeix els cabells, que li arriben just fins als mugrons, la pinta no s’enganxi amb el collaret i provoqui una cascada de perles naturals. Li agrada el tacte de la pinta arribant a la punta dels cabells i s’hi recrea. No pensa en la factura del gas o de l’electre. És una dona obstinada i inconscient. No sap pas com coi s’aconsegueix l’aigua calenta, i l’aigua raja infinitament primer calenta, després tan freda que talla qualsevol inici de mal de cap. Tingues clar que repassarà amb la gilette les aixelles i més enllà. Immaculada per tornar-se a posar el batí amb olor de tabac, alcohol i perfum.

La seda és com qualsevol somni humit. Te la poses i t’oblides com hi has arribat. Tot és possible amb aquest tacte i el que vingui, inqüestionable. Per tant, en el moment que es torna a fer un nus al cinturó del batí, veuràs que també du el cabell recollit, aquesta vegada amb una agulla japonesa que el travessa, que els llavis són de color carmesí a joc amb la manicura i que obre el calaix de la llenceria fina. En treu a desgana el primer que troba, desitjaries que s’hi fes una mica més, que rebusqués però no, es posa el que té a mà. Res a objectar, pensaràs més tard.

Baixa l’escala agafada a la barana. Té un record d’ahir a la nit quan el got encara contenia gel sec i alcohol i la nàusea amenaça. La pot vèncer perquè al darrer esgaló l’esperes tu amb un suc de taronja acabat d’esprémer amb un raig curt de vodka. L’agafa, se l’acosta als llavis i et torna el got amb la marca carmesí que no esborra ni el millor dels rentaplats. Mai et donarà les gràcies. Li perdonaràs perquè l’arrogància et posa més que la seda, que les perles i que qualsevol combinació que dugui a sota.

Una mica tard pels bons propòsits

No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.