Els porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.

Quan surto de l’estació de rodalies enfilo les escales que et deixen a la sortida de la Rambla. Els peus em porten sols cap a la Universitat. Entro per filologia i m’entrebanco expressament per sentir la sonoritat de la pedra desgastada. Estic a casa. Sento olors conegudes i saludo al Trueba, que encara no sé el seu nom. Vaig directe al punt d’informació on la Joana m’ha deixat el sobre amb les claus. La lletra de caixa alta és perfilada, de traç segur i diu el meu nom. Em sorprèn que el sobre estigui tancat del tot. Me la imagino mullant la solapa del sobre i regirant el bolso en busca del bolígraf que també sap escriure en majúscules.

Són les tres de la tarda i esbufego per no arribar tard al tren de i quart. A les cinc m’esperen a l’altra punta de Barcelona. A les set arribaré amb el temps just per recollir les claus i afanyar-me perquè avui sopem caldo, que està mig fet, i encara ha de bullir una estona més. Però estic al tren mirant la vinya i escoltant música que fa més d’un any que escolto. Quan encara no coneixia els porticons que tancaré avui a la nit perquè he de dormir, Joana, mentre tu plores. L’endemà encara em diràs que quina sort de poder plorar acompanyada i jo que et diré que de res, que dijous hi tornem.