El meu avi era contrabandista i mestre d’aixa a la Barceloneta. No ho era tot a la vegada, ni tampoc pagava l’IRPF per totes les activitats professionals que exercia. La meva àvia era modista amb taller propi en temps que les dones s’estaven a casa o anaven a treballar a la fàbrica fins que es casaven. La meva mare va néixer, créixer i reproduir-se en un negoci propi que ella n’era amo i senyora. I jo que volia ser treballadora per compte d’altri.

Jo volia cobrar un sou a final de mes, no treballar els caps de setmana ni festius i tenir vacances pagades. Volia asseure’m darrere un secretaire després d’una dura jornada de treball a l’institut o a l’editorial o a la NASA i repassar les factures domèstiques mentre em dringava entre les mans un vas de vidre treballat amb un whiskey on the rocks. Volia que m’arribés el dia que els divendres em semblessin el concepte més meravellós de la raça humana.

La genètica és infal·lible. La meva estirp està condemnada a buscar-se la vida per compte propi, a no deixar que les bondats del contracte indefinit perverteixin la seva natura salvatge. Em corre la sang dels pioners, dels pescallunes que no entenen que el diumenge és el dia del senyor i que el repòs és inexcusable. Ara bé, renuncio al somni del whiskey, però prenc possessió del plaer dels àpats entre setmana regats amb vins del Penedès mentre em reuneixo amb un client. Perquè tal com diria la meva àvia: jo, quan descanso, treballo.