Quan una és un volcà en erupció és fàcil incendiar el paisatge. I és freqüent que en les hores del post cataclisme, els bombers mentals hagin d’anar apagant el foc i procurar no pensar en la dimissió. No és senzill de preveure una erupció, però hi ha senyals inequívocs que es poden interpretar: fluixesa als membres, sobretot a les extremitats superiors, excés de reg sanguini a la cara, focalització d’un punt a l’horitzó, pausa en el transcurs temporal. Si, a més, es tracta d’una ocasió extraordinària, d’aquelles èpiques que fan que la penitència duri com una París-Dakar, pot esdevenir-se que els ordinadors, rellotges, faroles i tota bestiola sensible als impulsos elèctrics deixin de funcionar normalment i es declarin en fallida. És essencial detectar aquests símptomes per evacuar la població. Primer les criatures, després les dones i per últim els objectes de valor.

Els volcans tenen família, que sol ser una falla més o menys amagada. A vegades s’ha de buscar el parent una mica lluny, però sempre apareix, sobretot si arriba Nadal i s’han d’aclarir certs tràmits burocràtics per telèfon. Una de les causes més comunes de la disseminació de lava arreu és rebre comunicació de la casa on es passarà Sant Esteve.  Se sap que el magma és una substància inestable i sensible als canvis de rutina. Nadal i Sant Esteve, a la falla principal del Planeta Piruleta, sempre s’han passat en una entranyable població del Pirineu Català, però no exactament al mateix punt del google maps. Amb aquesta provocació, el magma no pot resistir massa temps al lloc que li correspon, ha de sortir a la superfície.

En edicions anteriors les dues celebracions distaven uns dos quilòmetres. Això és, per Sant Esteve la mateixa gent s’asseia amb la mateixa gent, menjava gairebé el mateix menú, ingeria la mateixa quantitat d’alcohol que el dia de Nadal, però l’atrezzo era radicalment diferent. Més enllà de la taula, el primer dia hi havia una wii, i el segon dues burres catalanes. Això feia més suportable el tràmit. Aquest any l’atrezzo serà el mateix els dos dies més crítics de l’any. I em preocupa especialment no saber distingir l’un de l’altre. Mai no he viscut un dia de 48 hores entre torrons, una wii, feram a la cassola i una nevera a rebentar de cava amb gent que farà setze anys que no hi convisc. I val més que pari que veig que em començo a encendre i no vull que rebi el wordpress, que és l’editor d’aquest blog i encara no em coneix.