Unes de les rutines del diumenge quan em llevo és llegir des de l’iPad el diari Ara i els suplements d’El País i La Vanguardia. Avui que és 8 de març, tot sobre la dona. I a l’Ara un especial del plaer femení. Em fa gràcia trobar-m’ho quan encara tinc les endorfines a nivell alerta nuclear i volta l’embolcall del plaer per sobre la tauleta. Dec fer l’olor de les deesses que se saben triomfadores, que menen dracs i endrapen fruites sucoses després de la batalla.

Llegeixo que la indústria del porno és d’homes i per a homes. Però, esclar, de dones que en miren, que en mirem, què carai, n’hi ha. Ens ho mirem com qui mira ciència-ficció. The Martian, una pel·lícula que m’agrada especialment, pel silenci de l’espai, per en Matt Damon, que no és en Bratt Pitt sense samarreta a Thelma i Louise ni a Once Upon a Time in Hollywood, però que marededéu, està tremendíssim, i t’hi veus allà confinada a Mart amb ell i de cop apareix en Brat Pitt i ja veig que m’estic desviant del gènere i estic a punt de fer un relat de ciència erotisme-ficció i val més que ho deixi aquí, que si no ma mare no em voldrà llegir.

Doncs això, ciència-ficció. Quan mirem porno a RedTube veiem un gènere anys llum de la crònica real d’una trobada on l’orgasme és el leitmotiv encara que a vegades apareix com un deus ex machina: fins aquí hem arribat, ara correm-nos i anem a esmorzar que hem de fer els dinars de la setmana. A mi el porno em serveix pels detalls, aquella pell que s’eriça quan un glaçó la repassa, el tacte del sofà de vellut sota els mugrons. M’imagino la càmera (en conec una, de dona, que ha sigut càmera de pel·lis porno) arribant a casa seva per refer l’escena que acaba de veure, quina merda de guió, ara això ho milloro.

El porno, doncs, és un gènere de merda amb algun moment sublim. La sort que tenim és que els vídeos duren poc i que de seguida saps que no hi trobaràs el que busques. Però, de tant en tant, petites meravelles. I ara ve el drama. Això, com ho comparteixo? Com li dic a la Magda, les Montses, la Carol o a la Maria que he trobat una productora que és una delícia, com els llibres que recomano o les pel·lis que miro per segona vegada amb elles? Com ho fem per normalitzar-ho i escampar el plaer arreu? Com m’allibero del pes de parlar de porno amb prudència i subtilesa per passar a fer-ne cròniques com qui en fa del CaixaForum un diumenge al matí?