Em truca la meva germana que li han detectat uns pòlips a la matriu. Però que ja li han fet la biòpsia i que està bé, que no em preocupi. Jo li dic que l’estimo i que no cal que ho passi sola cada vegada que té una escletxa sota els peus. Diu que no ho passa tan malament, que ella té la capacitat de concentrar l’energia allà on és més plaent. L’escola, els nens, treure el gos.

La Maria no té nens un cap de setmana de cada dos. Viu en un pis preciós, treballa davant d’una finestra ella sola. La taula tan ordenada com tota la feina que fa. És la millor, ho sap i no ho diu. Riu sempre i m’abraça quan li dic que em dol no haver-hi estat aleshores, quan no podia ni tan sols ordenar els seus pensaments.

La Magda, que té quatre fills, veu com sa mare passa els dies a l’hospital perquè els pulmons no li responen. Ella em deixa missatges preciosos a l’Instagram del meu aniversari. Ens etiquetem #millorsamigues. Cada vegada que ens veiem, parem el temps de tant riure sobre tota l’obscuritat que hem pogut esquivar.

Merda. Hi ha dues dones a Madrid a la presó. Hi ha totes les dones que m’han acompanyat en els meus 40 anys que pateixen i amb totes riem quan ens trobem perquè ens hem inventat un món a mida entre nosaltres. No sé si aquest món és una merda o és preciós o tot a la vegada. Només sé que d’homes que hi siguin, pocs. Però que hi vull que hi siguin, molts.