No és culpa meva que cada vegada que em toques innocentment se m’encengui la pell. No vull ser cursi quan et dic que no controlo el soroll dels batecs del cor que em penso que tothom pot sentir. No sé quants decibels estan permesos abans que no et posen una denúncia per excés de desig.

Deixa de mirar-me d’aquesta manera, de totes aquestes maneres. No tinc el control dels dits que descorden braguetes. Tampoc els controlo quan envien missatges carregats de dobles sentits ocults que ningú pot entendre. Perdo la noció de decidir si és apropiat tot això.

M’agrada la teva pell tan blanca, tan freda en comparació a la meva que emet radiació de central nuclear, sobre la meva pell torrada del sol de Cadaqués. Després, quan ens vestim, o sortim d’entre els llençols o em recol·loques les calcetes, per uns instants torno a color i temperatura normal per una persona que vol ser ciutadana respectada per la comunitat. 

Vull poder parlar amb propietat i actuar amb elegància sense pensar en quin moment se m’eriçaran els mugrons de nou. Que molest a l’estiu amb vestits evasé i a l’hivern amb camises entallades. Envejo les cares anònimes del metro que baixen a Fontana, enfilen el carrer de casa seva i es posen la tele mentre sopen. Segur que mai no t’arribaran a conèixer, ni els tocaràs sense voler, ni experimentaran el plaer desmesurat lliure d’antídot.