El preu d’una nevera és sa mesura de totes les coses. A sa nevera de casa meu a Cadaqués, després de més de 30 anys acollint ampolles de cervesa, llaunes de tonyina mig buides i patates grillades de diverses generacions, li havia arribat l’hora. Feia com a mínim 3 istius que no podíem fer gintònics ni fer l’últim cop de fred a una ampolla de xampany. El congelador havia passat a millor vida. Ens havíem de limitar a la cervesa freda o vins blancs de l’Empordà perquè els de les altres DO no els refredava amb ímpetu.

Així que cap a buscar sa nevera nova de proximitat. A Cadaqués. Aquell poble on de petita hi arribava després d’haver-ho tret tot quatre vegades a la collada, on de gran hi he passejat els meus fills carregant la Maclaren com si fossin uns reis borbons de retir. Una nevera per aquella casa que la mama va comprar a base de treballar tots els istius que no vam poder fer vacances. I que en gaudim tots a base de tenir un calendari de reserves custodiat amb mà fèrria per la meu germana gran.

Llocs on venguin neveres més a prop que es Carrefour de Roses, només un, sa ferreteria. I de cap que hi vaig, unplugged, sense fer un google ni mirar a amazon quin dia m’arribaria. Sa nevera que em proposen em deixa freda: una Miele. Una Miele per acollir patates grillades i ampolles de tequila ara que tots els cosins són grans. No en tinc ni a casa meva, jo, de Miele. Intento explicar-li a qui despatxa que no lliguem pas els gossos amb llagostes a casa. Que fa 30 anys que venim de tant en tant i que no hem sortit mai a la foto de la paella de la Rahola. Posi’m sa nevera barata, o que no sigui Miele, perdéu. Vostè sabrà el que fa si compra una nevera d’aquestes aquí, que no hi arriba el servei tècnic.

A prendre pel cul sa nevera de proximitat. Fem bona la de Roses i l’encarreguem des de l’ampit de la finestra del Casino tot fent-nos un selfie amb una estrella ben fresca entre les mans.