Tinc un llimoner. De fet no el tinc, hi ha un llimoner al jardí. Un arbre gran i fecund que ja hi era quan vam arribar. S’ha deixat cuidar sense estridències i ens regala quilos i quilos de llimones a nosaltres i als veïns. Les seves branques són indiferents al mur que delimita les propietats. Escampa llimones en totes direccions i no demana permís.

Cada matí ens saludem i li agraeixo la fruita que m’enduc per fer-me el suc en dejú. L’engoleixo ràpidament. L’acidesa ja no em fa fer ganyotes. Me’l prenc mirant-lo des de la finestra, desafiant. Hi ha dies que noto que em fa una mica seva i que em creixen fulles oloroses sota la pell. N’hi ha d’altres que va més enllà i em clava les punxes invisibles (qui ho havia de dir que un llimoner oculta defenses traïdores) i doloroses que travessen l’epidermis però de dins cap a fora. Aleshores sóc arbre àcid que punxa i que escampa fruits saltant barreres, murs, persones i no demano permís per florir. Tampoc em queixo quan amb dolçor a l’inici i amb una estrebada final algú pren el fruit per assaborir-lo, desafiant, des d’una finestra que no és la meva.