Persèfone crida, però els crits de les ànimes de l’Hades encara criden més. El plaer enmig del dolor etern. Agraeix de tant en tant que no la faci callar, vol cridar quan s’expandeix i toca l’Olimp amb tota la seva pell. No sap per què ho fa però d’alguna manera ha de rubricar l’orgasme final. Per això, els mesos que li toca estar a l’inframon aprofita per fer-se peelings i cridar mentre folla.

El seu crit immens és un no-res al costat de totes aquestes ànimes molestes que Hades custodia. Tot el patiment de les culpes inútils d’humans que no saben res de l’elegància i la diplomàcia. I no deixen d’arribar i omplir cel·les de les mateixes errades que cometen des de fa segles. Però això no impedeix que Hades li posi els dits esquivant les calcetes amb la mà destra, que se la miri anticipant-li el plaer de no saber cap a on la portarà aquesta vegada.

Quin cutis que li queda quan arriba el moment de tornar amb Demèter i enfosquir la pell massa blanca. Riu mentre pensa que hi ha dones que paguen xifres indecents per aconseguir la pell tan tersa, tan lliure d’impureses. Per això s’hi fa tant quan ho té al davant, no només és diversió, és una inversió de futur. Però no sempre és tan racional, mentiria si fos així, la majoria de les vegades no pensa ni tan sols en el seu cos. Només es transfoma en la deessa que mereix doblegar aquest déu de pervers del món subterrani. Muta per redimir les culpes de tota la seva espècie i fa que ell cridi i es mori del mateix plaer que ha portat a l’infern les ànimes que ja mai més es miraran al mirall mentre s’eixuguen els llavis.