La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.

La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.

Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.