Una vegada li vaig dir a la Joana que jo no era jo. Que jo era moltes persones a la vegada, però que podia ser que un dia parlés amb un jo que no el reconeixia un altre jo. Ella em va entendre quan li vaig trucar per quedar per anar a veure una peli coreana advertint-la que els altres jo potser no hi estarien d’acord i efectivament no em vaig presentar a la cita.

Aquesta setmana he hagut de gestionar una quantitat de jos ingent. Per això m’he infartat unes quantes vegades. Diumenge vaig haver de materialitzar una recepta de quiche, dimarts vaig estar en una conferència de l’Emili Duró, dimecres em van proclamar delegada vitalícia de la classe de tercer de primària-A, mig divendres vaig ser empresària sense escrúpols i l’altre mig, càmera d’esdeveniments infantils.

Aquest ritme no es pot suportar, jo només vull un jo, però esclar, no sé quin triar. De fet sí, jo vull ser la Consellera Troy. Vull vestir-me amb un mono de treball súpertreky i estar estupenda tot el dia. Vull anar amunt i avall amb el teletransportador i controlar les emocions dels altres per no haver-los de lobotomitzar. Vaja, ben bé com un jo d’ara, però canviant la bici per la USS Enterprise, caram.